Article de Carles Sastre, secretari general de la Intersindical-CSC sobre l’acord de govern entre PSOE i Unidas Podemos, en especial en matèria laboral

D’entrada caldria fer una petita anàlisi de context a fi i efecte de poder valorar l’abast de l’acord més enllà de les declaracions d’intencions, sense tenir cap afany determinista.

Encetem una legislatura molt complexa, no tan sols pel fet que hi hagi un govern de coalició, quasi novetat (cal remuntar-se a governs de la Segona República per trobar governs de l’Estat de coalició) sinó també per la situació econòmica general.

Òbviament la qüestió catalana, a hores d’ara el gran problema de l’Estat, coincideix amb els problemes de la geometria parlamentària, el bipartidisme clàssic està qüestionat però es resisteix a ser superat. Les dificultats per obtenir majories de govern obliguen a equilibris inestables i els pactes d’investidura no necessàriament són pactes de legislatura. Poder nomenar president no garanteix forçosament la governabilitat, el primer escull seran els Pressupostos Generals. Davant la situació creada, la dreta i l’extrema dreta (cada vegada els espais es confonen més) s’han instal·lat en un marc mental “guerracivilista” i l’agenda l’estan marcant les posicions més radicals. Fins ara se’n culpava a Catalunya i a l’independentisme, a hores d’ara està clar que el substrat feixista o filo feixista, que ha estat ben present des de sempre, cada cop es desacomplexa més, mobilitzant-se contra tot allò que no quadra amb els seus plantejaments, entenguis preteses derives progressistes del Govern de l’Estat

Hi ha indicis suficients per pensar que el 2020 no serà un bon any per a l’economia, es parla d’alentiment i fins i tot de recessió, no només a nivell d’Estat i d’Europa, sinó que el nou cicle està afectant molts més territoris, Estats Units o Xina, per posar dos exemples.
Els ritmes de creixement econòmic s’estan alentint arreu del món i aquesta situació s’està consolidant (Alemanya voreja la recessió tècnica). Les guerres comercials o el Brexit poden ser-ne motius però no expliquen suficientment la tendència. Els límits físics del planeta i les polítiques pressupostàries restrictives, sobretot a la UE, són raons de pes en un sistema capitalista que cada cop escurça més les seves crisis cícliques. Es creix en ocupació a costa de precaritzar les condicions laborals i l’empobriment i les desigualtats socials van creixent. La hipotètica sortida de la crisi ha estat la cronificació d’aquesta crisi.

El 2011 (Legislatura Zapatero) es va fer la reforma exprés de la Constitució Espanyola i el 2012 (Legislatura Rajoy)es va promulgar la corresponent Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària, coneguda com Llei Montoro. El desplegament d’aquestes s’ha de culminar el 2020. Això suposa que si el deute públic superés el 60% del PIB no es pot incórrer en dèficit públic. El deute públic del Regne d’Espanya se situa vora el 95% del seu PIB i el dèficit estimat al voltant del 2%. Això vol dir que amb una previsió d’ingressos d’uns 300.000 Meur els pressupostos del 2020 s’haurien de retallar en despesa en uns 90.000Meur respecte als pressupostos 2018/19. S’obren dues possibilitats: agafar les tisores o incomplir l’Art 135.2 de la CE i la seva Llei Orgànica de desenvolupament. Aquesta segona sembla l’opció més probable, tot i que se saltin el mantra del compliment de la llei. La possibilitat del canvi de marc normatiu sembla que està descartada.

També segons l’acordat en el marc de la UE, el dèficit estructural (no sotmès a cicles econòmics o a despeses extraordinàries) hauria de ser al 2020 del 0,8% del PIB en el consolidat despesa de l’Estat i de les CCAA, i un dèficit zero a les administracions locals. El diferencial entre el permès i l’estimació del 2020 és del 0,65% del PIB, això és de 9.600Meur. Ens ho mirem com ens ho mirem fan de mal casar les restriccions pressupostàries amb l’exercici expansiu que es proclama.

Una major restricció de dèficit /deute en una situació de disminució del creixement obliga a un increment equivalent de recaptació via impostos, o una retallada de les despeses.

Les normes estan per ser aplicades més enllà de les bones voluntats, per tant calen instruments que vetllin pel seu compliment de manera eficaç. Ens volem referir bàsicament als Jutjats del Social i la Inspecció de Treball i Seguretat Social. En aquests moments un judici del social pot trigar molts mesos i una sentència que arriba tan tard sovint no té l’efecte reparador que se li demana ( i més amb l’eliminació dels salaris de tramitació o la potestat de l’empresa per optar entre readmissió/indemnització com per exemple en el cas dels acomiadaments).
Les plantilles d’ITSS van començar a disminuir dràsticament des del 2008 fins el 2017, malgrat que l’ocupació, en general es va començar a recuperar el 2013. La disminució més important ha estat a Catalunya. Posar-ho a peu de pàgina – Al 2011, any del traspàs de competències de part de la ITSS, hi ha una plantilla transferida de 160 persones, al 2017 de 107 persones. Aproximadament es manté la mateixa disminució en el personal no transferit (Seguretat Social i Immigració).-
En l’actualitat l’ICAM està col·lapsat, això vol dir que en cas de llarga malaltia moltes empreses estan donant de baixa els treballadors i les treballadores sense el dictamen de l’ICAM, quedant-se aquestes persones en els llimbs dels justos. S’acaba la situació d’IT, no es poden incorporar a la feina habitual ni a l’atur i no s’ha resolt la seva situació d’incapacitat permanent.
Són tan importants les normes com la garantia del seu compliment i això és sobretot important pel que fa als drets. Tenim un greu problema per sobre del qual es passa de puntetes.

Comença una legislatura que ja d’inici és complexa, que pretén generar expectatives en un context general no gaire favorable, amb uns nivells de confiança, com a mínim, dubtosos pel que fa al compliment dels compromisos (recordem que la derogació de les Reformes Laborals del PP era un compromís a tancar a finals del 2018), amb uns cops de timó sense altra lògica que l’oportunisme. En cas de fracàs, deixaria el descontent i la decepció en mans de la dreta i l’extrema dreta, a nivell d’estat no hi ha ningú més per poder-ho capitalitzar, no és una valoració negligible.

Què hi ha en l’acord respecte a relacions laborals?

En cap cas es planteja una derogació de les reformes del PP, alguna derogació parcial i declaracions d’intencions sense concretar. Cal dir que quan es planteja la derogació d’una norma, i de manera general referint-nos a normativa laboral, es fa com a mesura d’urgència, com a mesura pal·liativa de relativa fàcil execució. En cas de no entendre’s així estaríem fent bo el dolent per comparació amb el pitjor.

S’acorda “poder constituir” un grup de treball sobre un nou Estatut dels Treballadors. És a dir, s’acorda la possibilitat de constituir.

Es deroga l’acomiadament objectiu per incapacitat transitòria, incorporat a la reforma del 2012 i ratificat recentment pel Tribunal Constitucional.

Es deroga la limitació a la ultraactivitat dels convenis col·lectius. És a dir que un conveni resta vigent, en els seus termes, fins la seva substitució.

Es deroga la inversió de la jerarquia normativa, el conveni de sector torna a primar sobre el d’empresa. El d’empresa pot millorar però no situar-se per sota del de sector.

Es limitarà la subcontractació. Només es podran subcontractar els serveis aliens a l’activitat principal de l’empresa.

Es revisaran els contractes formatius. Hi ha la possibilitat de fer un “Estatut del becari”.

Es limitarà la potestat de l’empresa en les modificacions substancials de condicions de treball.

Es revisaran les causes d’inaplicació de convenis col·lectius (despenjament)

Es reforçarà la causalitat en la contractació laboral.

Es reforçarà el control en la contractació temporal.

I, es reforçarà el paper de la ITSS i l’Autoritat Laboral en els expedients de regulació. No es concreta si caldrà el preceptiu informe favorable.

Val a dir que “segregar” Seguretat Social de Treball no és un bon senyal del marc mental amb què es treballa, més enllà de l’efecte dilució, que també compta.

Caldrà restar a l’expectativa i veure com es resol tot plegat en un context d’alta complexitat. Estem més en l’escepticisme que en l’esperança.

Font:

Intersindical - Confederació Sindical Catalana

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.