Sempre espero el mes d’abril amb ànsia, per l’esplendor de la primavera i perquè porta un gran nombre d’activitats en record de la República i els valors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat que caracteritzen aquest concepte. No és gens casual que en aquests darrers anys, la primavera republicana incrementi el nombre i qualitat d’aquestes activitats. Aquest any és diferent, estem vivint uns dies tan dramàtics que sembla que qualsevol cosa aliena al covid-19 sigui sobrera però també és temps d’introspecció, de pensar on som, com hi hem arribat i què cal fer, de manera col·lectiva, per tal de deixar als nostres fills i nets un món millor. En aquest moment és on m’he plantejat si té sentit, o no, pensar en la República en temps de covid-19.

Aquest virus ens atemoreix, ens mata i alhora ens parla de coses que han passat i que tenen molta transcendència en el que estem vivint; ens parla de tendències que en nom de la modernitat i eficiència han fomentat el privat per damunt del públic, l’individual per sobre del col·lectiu, d’aquells sectors econòmics de «baix valor afegit» que vam tancar per dedicar-nos als serveis, aquells sectors que ens proveïen d’aliments, roba, calçat i també de les màscares, bates, test i respiradors que tant hem trobat a faltar, ens diu que els pagesos i ramaders són fonamentals per mantenir la sobirania alimentària, ens parla de l’“excel·lent” model sanitari català de col·laboració públic/privat, basat en el tancament de plantes d’hospital, reducció d’Unitats de Cures Intensives, tancament de CAPS i un absolut menyspreu d’aquest personal sanitari a qui aplaudim cada dia. També ens recorda la situació de les residències i en quines condicions passen els avis els darrers dies de la seva vida, del dret al treball o a l’habitatge, de la violència de gènere... en definitiva, el covid-19 ens deixa un retrat molt realista de la nostra societat, un retrat que no agrada.

És obvi que el pas de la pandèmia ho remourà tot però és important partir d’una imatge clara d’on som i com hem arribat fins aquí per evitar que la lògica lampedussiana de «canviar-ho tot perquè res canviï» ens porti de nou al mateix lloc. En aquest context és on pren consistència la relació entre la sortida d’aquesta crisi i la República perquè la proclamació de la República obeeix precisament a la incapacitat d’una Espanya Eterna, construïda al voltant dels interessos del caciquisme, l’església i l'exèrcit i en decadència profunda per la pèrdua de les colònies, enfrontada als anhels de Llibertat, Igualtat i Fraternitat de les capes populars. La pandèmia també ens ha deixat un escenari d’esgotament de model i necessitat de crear quelcom nou sota unes bases diferents.

Certament, estem en un context diferent del de 1931 però la decadència de l’anomenat règim del 78, és tan evident que fa imprescindible repensar-ho tot i sembla que els valors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat són una bona base per començar a dibuixar el futur i és per això que aquest 14 d’abril va més enllà de la commemoració i ens pregunta directament… fem la República?

Antoni Vicente

Font:

realitat

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.