Ha mort Antonio González Pacheco, ¨Billy el Niño¨, afectat pel COVID-19 però amb una impunitat absoluta pels seus crims durant els temps de la «Brigada Político Social», una època caracteritzada per la extrema crueltat de les tortures contra el moviment estudiantil i qualsevol persona que es pogués relacionar amb el que anomenaven «el comunismo y la masoneria». El seu currículum criminal no va impedir que en període democràtic acumulés dues noves medalles honorífiques amb compensació econòmica. Els mitjans de comunicació en van plens però en la meva opinió, correm el perill de personalitzar en excés el fenomen de la impunitat franquista en aquest personatge quan el mal és extens i forma part de l’ADN de la Transició Espanyola i crec convenient revisar alguns elements per analitzar aquest fenomen.

El 27 de setembre de 1975 van ser afusellats Jon Paredes Manot, Angel Otaegi Etxeberria. Xosé Humberto Baena Alonso, José Luís Sánchez Bravo i Ramón García Sanz malgrat l’onada de protestes internacionals. Aquestes execucions van marcar l’inici del final del franquisme tot i la seva reivindicació massiva a l’acte del 1 d’Octubre a la «Plaza de Oriente» amb els arguments d’una «conspiración masónico-izquierdista de la clase política, en contubernio con la subversión terrorista-comunista en lo social». La Transició ja s’ensumava però Juan Carlos I, l’exercit, la judicatura, forces de seguretat i molts dels que es convertirien en «demócratas de toda la vida» estaven donant suport als afusellaments.

El 12 d’abril de 1977, el “Consejo Superior del Ejército” emet un comunicat en el que marca els límits del que hauria de ser la “Transición”, uns límits que eren la unitat de Espanya, la bandera del bàndol colpista, la Monarquia i el bon nom de les forces armades, un bon nom que exigia l’oblit de totes les barbaritats comeses per la justícia militar durant la dictadura. Aquesta tutela militar es concretà en la vigilància dels resultats electorals de Juny de 1977 per un grup de generals amb tropes aquarterades per si el resultat no hagués estat acceptable. La remor militar donà pas a l’intent de cop d’estat de la «Operación Galaxia» i continuaria fins el fallit cop d’estat de 23 de febrer de 1981. El període constitucional va estar controlat per les cúpules franquistes de l'exèrcit i de les forces de seguretat i això no sols es reflecteix en el text constitucional sinó en la forma en com es va desenvolupar. El procés constitucional no va ser tan democràtic com ens expliquen.

Entre novembre de 1975 i les eleccions de 1979, es van succeir les accions violentes protagonitzades per l’extrema dreta i d’elements policials o funcionarials. En aquest període es calculen unes 60 víctimes que no són reconegudes com a víctimes del franquisme. Com a fets remarcables recordem la mort d’Agustín Rueda dins la presó de Carabanchel, Gustau Muñoz, mort durant la manifestació de l’onze de setembre, els fets de Montejurra amb participació de franquistes junt a feixistes italians i argentins, els assassinats de treballadors en mans policials a Vitòria o l’execució dels advocats laboralistes d’Atocha. La resolució de problemes polítics per camins alegals i no-constitucionals es va mantenir en el temps, com demostren el Batallón Vasco Español i els GAL, organitzacions terroristes nascudes dins del propi Estat. Les estructures de l’Estat mantenen idees i actuacions al marge de la llei, la democràcia i la Constitució.

Entre 1939 i 1985 es van robar 30.000 nadons a les seves famílies per donar-les o vendre-les a famílies franquistes acomodades. El robatori de nadons tenia com a base ideològica les teories del doctor Antonio Vallejo Nájera per protegir «la raza española» de la degeneració del «gen marxista» que portaven les dones republicanes. Aquesta repugnant activitat, es va fer amb total col·laboració de l’església catòlica, i es va mantenir fins a 1985 amb tota impunitat. L’única condemna, va ser pel doctor Eduardo Vela que a 2018 va ser condemnat a tres anys de presó, que no va complir, com autor de tres desaparicions de nens. El franquisme ha estat infiltrat i protegit dins de l’estat molt més enllà de la mort de Dictador.

La Llei de Memòria Històrica de 26/12/2007 va néixer amb bona intenció, poca ambició i cap entusiasme per part de les estructures de l’Estat fins que Mariano Rajoy va assignar-li un pressupost zero. La «Querella Argentina» va ser una esperança per la imputació de delictes de lesa humanitat a varis dirigents franquistes, entre ells Billy el Niño i Rodolfo Martín Villa però ni les ordres internacionals de cerca i captura ni la gravetat dels fet han forçat l’actuació de la Justícia espanyola. La justícia espanyola no té cap mena d’interès en trencar la impunitat dels elements franquistes.

Billy el Niño és un personatge rellevant però sols és una peça més d’una maquinària que, encara avui, està en marxa i condiciona la democràcia espanyola. Cal combatre aquest anacronisme i construir un nou futur radicalment democràtic, perquè el camí per conquerir el futur s’escriu amb les lletres de llibertat, justícia i reparació.

Font:

realitat

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.