Durant els últims dies estan sortint notícies als mitjans de comunicació de que la Comissió Europea està plantejant la ‘nacionalització’ d’empreses com a via de sortida davant la crisi generada pel coronavirus. Però hem d’anar molt en compte amb el llenguatge utilitzat, ja que sota el terme ‘nacionalització’ el que de veritat s’amaga és el rescat de determinades companyies privades, en un nou procés de socialització de pèrdues similar al que es va a du a terme després de l’esclat de la crisi-estafa del 2008.

Una de les primeres persones en parlar de nacionalitzacions va ser en Josep Borrell, l’alt representant de la UE per Assumptes Exteriors. Enmig de declaracions que podem compartir sobre la petició d’un major pes de l’Estat en l’economia, quan va parlar de nacionalitzacions va afirmar que “Ahora el Estado es el empleador de última instancia, el consumidor de última instancia, el propietario porque habrá inevitablemente que capitalizar empresas con nacionalizaciones, aunque sean transitorias, y el asegurador de última instancia”. Hem de subratllar les paraules ‘transitòries’ i ‘assegurador’ perquè quedi constància de que no es tracta d’una voluntat ferma de fer-se amb el control estatal permanent de sectors estratègics, sinó d’assegurar la supervivència temporal dels mateixos, amb la finalitat de retornar-los després a mans privades.

El periòdic econòmic Expansión, el dia 6 de maig, ho deixa encara més clar quan afirma que “todo parece apuntar a que se trataría de operaciones singulares y no necesariamente expropiatorias consistentes en la entrada del Estado en el capital social de determinadas compañías con el fin de evitar su colapso financiero (...) Todo apunta, en consecuencia, a que las nacionalizaciones, de llegarse a realizar, tendrían por objeto preservar de la insolvencia a aquellas compañías que desarrollen actividades esenciales o críticas y que no pudieran ser "salvadas" por el sector privado (...)
una vez materializada la entrada del poder público en el capital social de la empresa en cuestión, ésta debería seguir desarrollando su actividad con sujeción a las normas de competencia y de acuerdo con el mismo régimen jurídico al que se sujeten sus competidores”.

En conseqüència, no es tractaria ni tan sols de fer-se amb el control majoritari d’aquestes empreses, sinó d’una injecció de capital públic, que a més quedaria sotmesa a unes suposades ‘normes de la competència’, terme sota el qual es vol dir que la voluntat dels mercats seguiria marcant l'estratègia d’aquestes corporacions.

Finalment, la Comissió Europea acaba d’aprovar una reforma temporal de les normes de la competència que “permitirá a los gobiernos de los países miembros entrar en el capital de compañías para ayudarles a superar la crisis causada por la pandèmia, pero bajo muy estrictas condiciones que les obligarán a abandonar estas posiciones antes de seis años en caso de las empresas que cotizan en Bolsa o siete en las que no. La Comisión intenta al mismo tiempo abrir puertas que permitan la entrada de capital vital para empresas que se han visto afectadas gravemente por los efectos de las medidas de confinamiento social, pero al mismo tiempo ha dispuesto de una larga serie de candados legales para evitar que haya gobiernos que crean que la situación excepcional de la economía les permitirá transformar estas ayudas en nacionalizaciones encubiertas”

En conclusió, el que pretén la Unió Europea és el rescat de determinades companyies privades, en la línia del que s’ha fet als darrers anys. Es tracta d’una socialització de pèrdues en tota la regla, i a més es dóna en un moment en què els recursos públics han d’anar destinats a altres tipus d’ajuts. Alguns països ja han iniciat aquest procés de rescat. Alemanya acaba de sortir en ajuda d’Adidas i està negociant amb Lufthansa, i Itàlia està fent el mateix amb Alitalia. Com un ‘dejà vu’ del que vam viure després de la gran crisi-estafa financera, una altra vegada un dels elements centrals del debat radica en qui paga els efectes de la pandèmia i qui rep els recursos corresponents.

L’alternativa passa per una autèntica nacionalització dels sectors estratègics de l’economia, com ara el transport, les comunicacions, l’energia, les finances o les farmaceùtiques. És evident que, a curt termini, això representa una inversió important per part del Estats, però a llarg termini la gestió d’aquestes corporacions reporta un benefici, en part econòmic però sobretot social. Potser ara les prioritats de despesa serien unes altres, però es podria començar amb la definitiva nacionalització de Bankia o amb el progressiu control d’empreses privades que de veritat estiguin en situació difícil, òbviament amb l’objectiu de la direcció definitiva de les mateixes.

S’ha de dir també que no és suficient amb el control estatal dels sectors estratègics. S’han d’articular mecanismes de transparència, rendiment de comptes i participació de la ciutadania, i fins i tot blindar en les constitucions la concreció d’aquestes idees. No podem repetir l’experiència que es va donar a països com Espanya durant els anys noranta, on es va forçar el mal funcionament d’empreses públiques per tal de justificar la seva privatització en mans de les elits capitalistes.

En el moment actual, hi ha altres elements de participació de l’Estat en l’economia que potser són més urgents que les nacionalitzacions. S’han d’enfortir els serveis públics, s’ha de proporcionar una renda bàsica a tota la ciutadania i s’han d’intervenir els mercats privats per regular la competència en benefici dels i les consumidores. El gran debat és com aconseguir els recursos per finançar tot això, i l’alternativa d’esquerres consisteix en una forta pujada impositiva a les grans fortunes i als beneficis de les grans empreses, començant amb el retorn del rescat al sector financer.

Per tant, un dels eixos centrals de les nostres reivindicacions ha de ser, com sempre, la redistribució de la riquesa, però aquest tema esdevé d’una gran urgència després de la sortida en fals de la crisi estafa del 2008 i del cop de gràcia de la present pandèmia. La disputa de l’excedent econòmic és clau en el moment actual, sense oblidar en cap moment elements com l’emergència climàtica o la desigualtat de gènere. En definitiva, es tracta d’atacar les bases essencials del sistema capitalista, i de lluitar per conquerir una hegemonia que ens porti a la seva superació. Com es pot comprovar, l’assumpte va una mica més enllà de les meres nacionalitzacions.

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking
Statistics

Today: 8880

Yesterday: 28459

Since 01/06/2005: 71872535

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.