El 1r de Maig, com totes les diades, té la funció de fer-nos recordar fets històrics que per la seva significança han permès que la humanitat reivindiquem drets col·lectius i avancem en benestar per tothom.

Enguany tenim la oportunitat de mirar-nos al mirall i copsar, davant una pandèmia sanitària, si donem respostes per a les majories socials o per a certes elits. Si les persones som la raó principal per creure en el futur del planeta o ho és el capital.

Al nostre país hem après que només col·lectivament podem avançar en drets per a tothom. Ho vam començar a aprendre el 1714, ho vam viure amb la vaga de la Canadenca per les 8 hores i en vam ser testimonis directes l’1 d’octubre de 2017.

Per això sabem que l’organització de la gent treballadora, la majoria de persones d’aquest país, és cabdal per fer front al repte de transformar una societat desigual en una República Catalana feminista i sostenible de drets socials.

Podem veure, davant la crisi sanitària de la Covid-19, com la contradicció entre els interessos de les oligarquies del Regne d’Espanya i les classes treballadores dels Països Catalans s’evidencia amb més cruesa. Amb una gestió espanyolista en lloc de científica, economicista en lloc de social i centralitzadora en lloc de racional.

Aquest criteri ha determinat les decisions de l’Estat espanyol en un context de precarietat social i laboral agreujat per les lesives reformes laborals, que ni el mateix govern ‘progressista’ ha estat capaç de derogar ni el model sindical de concertació ha pogut aturar. Un context, a més, que és conseqüència també de les externalitzacions i privatitzacions dels serveis públics, de les retallades del sistema de sanitat pública per part del govern autonòmic de Catalunya o de polítiques fiscals conservadores i extractives.

Les decisions del govern espanyol han estat marcades pel blindat de privilegis de bancs i grans fortunes de l’IBEX35 -rescatades amb fons públics i principals responsables del frau fiscal- o el de la indústria militar -que s’endú 10.000 milions d’euros anuals per mitjà del Ministeri de Defensa-, en lloc d’establir polítiques públiques i possibles encaminades a garantir els 100% dels ingressos de treballadors i treballadores, tant assalariades com autònomes, o l’exempció de pagament d’hipoteques, lloguers, serveis bàsics o una renda bàsica garantida per tothom.

Els damnats de la gestió d’aquesta crisi som les majories socials i especialment els sectors que ja arrosseguen una acumulat de precarietat i desigualtat, com les dones, el col·lectiu trans en totes les seves derivades, les persones migrades i els treballadors i treballadores invisibles o centenars de milers de persones autònomes producte de la desregulació del mercat laboral. No podem deixar de fer esment al conjunt de treballadors i treballadores de la sanitat, serveis socials o essencials per la seva dedicació i esforç, i que sovint han hagut de fer servir més la imaginació que no pas els escassos recursos públics.

L’Estat espanyol ha fet palès, de nou, en aquesta crisi social la incapacitat de garantir els drets de les majories socials dels Països Catalans. Disposar d’un sistema públic de protecció social fort en la República Catalana esdevé vital si volem respondre als reptes globals que se’ns plantegen. Per fer-ho cal que esdevinguem útils i bastim aliances àmplies sent conscients que només lluitant avançarem. Perquè sí què és possible si ens organitzem als centres de treball -i arreu- fer avançar els nostres drets de manera col·lectiva.

VISCA LA TERRA.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA.

Font:

Intersindical - Confederació Sindical Catalana

Real time web analytics, Heat map tracking
Statistics

Today: 1718

Yesterday: 23867

Since 01/06/2005: 72036710

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.