L’especulació en productes de primera necessitat, l’impagament dels ERTO i d’ajudes socials, la falta de mitjans i polítiques reals contra l’explotació, els nous focus i desenvolupament de la Covid-19, el mal anomenat Fons Europeu de Reconstrucció… No fan més que augmentar les desigualtats i la misèria de la classe treballadora al nostre país, arreu d’Europa i del món.

Els especuladors de tot pèl, des de grans distribuïdores, fins a grans companyies financeres multinacionals (o algunes també molt «patriòtiques»), una vegada més, se n’aprofiten de la pandèmia de coronavirus per fer créixer molt més encara els seus beneficis.

En els mesos de confinament que hem viscut, i que tornem a viure en cada vegada més comarques del nostre país, qualsevol persona treballadora que haja comprat en una superfície comercial o supermercat haurà comprovat com la factura pels mateixos productes havia pujat en menor o major grau. Ara, amb dades publicades per la Unió d’Unions, s’indica que hi ha productes alimentaris bàsics, com ara llegums i hortalisses, que han estat encarits un 11,3% entre gener i abril. També altres productes com les creïlles, que han pujat un 5,8% (mentre a molts camps de l’Horta s’ha hagut de rotovatar la collita perquè els preus que reben els llauradors per part de les comercialitzadores i grans distribuïdores encara són menors que els de l’any passat!), per no parlar de les cebes…

És a dir. Abaixen el preu als llauradors, mentre l’augmenten pels consumidors. La tempesta perfecta per acabar de destruir el sector primari, portar a l’esclavisme total els i les collidores, i augmentar la nostra dependència alimentària de l’exterior, la qual cosa seria una variable més per entendre la gran insistència per part del govern espanyol i la gran patronal per continuar amb l’ampliació del Port de València.

És a dir, una descarada acció per augmentar encara més els beneficis patronals, de les grans cadenes de distribució i financeres, en una fugida endavant que només pot acabar amb la nostra destrucció o, per fi, amb una dinàmica organitzativa i de lluita que ens permeta girar la truita.

Si algú no acaba de creure’s tot açò, només cal llegir, sense cap profunditat, les mateixes dades oficials del «gobiernomásprogresista de la historia». Amb les xifres del mateix INE de l’estat espanyol a les mans, l’Índex de Preus al Consum – IPC, en relació amb l’alimentació, ha augmentat més d’un 2,0% en el primer semestre de 2020… mentre que l’IPC general, el conjunt per a tota l’economia de l’estat s’ha reduït un 1,2% en el mateix període!!

Com això no és encara suficient i, massa sovint, amb suport institucional (pagat amb els nostres diners!), la quota de mercat de grans distribuïdors com la Mercadona del «gran patriota»Juan Roig, ha assolit un 40% del total durant el confinament (segons les dades fetes públiques per la financera Fintonic… que no es tracta de cap organització «antisistema»). A la fi de 2019, la quota de mercat de Mercadona i la resta de grans distribuïdors se situava en el 26%… en menys de mig any un augment de quasi el 54%!

Així, hem anat veient com productes bàsics com els llegums i les fruites fresqueshan vist augmentar el seu preu al públic en un 11,3%, les creïlles en un 5,8% o la carn d’au en un 3,3%. Mentrestant, per exemple, el preu mitjà, per als productors, de l’albergínia, el cogombre o la maduixa ja havia caigut per sota del 60% abans de l’estiu, igual que la carabasseta (una baixada del 41,4%), la mantega (baixa un 13,4%), el pollastre (baixa un 7,1%) o la vedella (baixa un 3,1%).

I si això passa amb el menjar, igualment passa amb les nostres cases… Així, des del 2015 els lloguers van pujar a Catalunya un 44%, 30 vegades més que els sous (que ho han fet de mitjana un 1,4%, per sota l’IPC), i un 45% a la ciutat de València, per exemple, entre 2014 i 2018, comptant a més un 10,5% d’increment entre 2018 i 2019.

En paral·lel, els i les collidores, i totes les treballadores del sector agroalimentari en general (però sobretot en el cas de les treballadores i treballadors migrants), no fan més que veure empitjorar les seues condicions vitals… malvivint massa sovint pitjor que animals, condemnats a les malalties, la misèria i la violència. Als nostres camps, escorxadors o magatzems, per menys de 30 euros diaris per jornades de 12 o 14 hores.

I això passa, òbviament, mentre, segons la revista Forbes, la fortuna dels 23 «patriotes» més rics de l’estat espanyol creix un 16% des del 18 de març (fins a mitjans del juny passat, en poc més de tres mesos). Amancio Ortega és 8.651 milions d’euros més ric, mentre que el patrimoni borsari del president de Ferrovial, Rafael del Pi, millora un 40%; el de Florentino Pérez, un 41,6%, i el de MiguelFluxà Rosselló, propietari d’Iberostar, un 50%.

Per no parlar de Mercadona i els negocis de la família Roig. Així, Juan Roig «només» ha millorat 270 milions d’euros en dos mesos… Als quals se li poden sumar els 90 milions de la seua esposa, HortensiaHerrero (7a persona més rica de l’estat espanyol)… o el del germà, Fernando (president de Pamesa o del Vila-real CF). Entre els tres «només» tenen 7.216 milions d’euros.

Igual que els ha passat als supermilionaris nord-americans, com els colpistes Zuckerberg (+46,2%), Bezos (+30,6%) o Musk (+48%). Els més rics ara són encara més rics. I molts continuen sense veure la urgència de la Renda Universal de les Iguals.

I, mentrestant, l’economia de l’estat espanyol entra en recessió… perquè, «segurament», no es pot viure del turisme «low-cost». Mentre continuem veient com molts i moltes de nosaltres continuem sense haver cobrat l’ERTO, com no ens arriba la prestació de l’Ingrés Mínim Vital. Com l’empresari-gàngster de torn obliga les nostres companyes i companyes a treballar «en negre», mentre continuen amb l’ERTO cobrant de l’estat… O mantenint empreses en ERTO que són tancades, les seues treballadores acomiadades sense indemnització… Ni denunciar.

Totes aquestes coses… i moltes altres més, ens haurien de fer entendre la urgència d’estar sindicades i sindicats. D’afiliar-nos a organitzacions sindicals realment de classe. Que de defensar el lloc de treball de cada veïna i veí, depén la defensa dels nostres llocs de treball, de les nostres cases, famílies, terra i vida.

Pel pa, pel sostre i pel treball. Per la terra i pel treball. Sindicar-se és defensar-se. Sindicar-nos és defensar-nos.

Font:

Coordinadora Obrera Sindical

Real time web analytics, Heat map tracking
Statistics

Today: 10445

Yesterday: 28459

Since 01/06/2005: 71874100

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.