20 | 11 | 2019

La sentència dictada pel Tribunal Suprem Espanyol en el judici contra els líders polítics i dels moviments socials que van impulsar el referèndum de l'1 d'octubre ha estat molt dura i ens envia tres missatges molt clars que hem de saber llegir correctament.

Recordem que nou representants institucionals i líders de moviments socials amb molt de suport popular han estat dos anys en presó preventiva i han acabat condemnats a penes d'entre 9 i 13 anys pel suposat delicte de sedició. La sedició és un delicte arcaic, que no està inclòs en el codi penal de la majoria d'Estats moderns. D'origen medieval, la sedició és un aixecament popular de caràcter tumultuós, amb la finalitat d'enderrocar un govern, que no requereix necessàriament violència directa.

De fet, la sentència conclou que en els actes sediciosos que es condemnen en aquest procés no va haver-hi violència, o que episodis violents puntuals no hi van tenir un paper determinant. Amb aquesta resolució, el tribunal reconeix obertament que la línia entre el que és una protesta legítima pacífica i el que és un acte de sedició delictiu és molt fina. Tanmateix, com s'ha vist, no és igual de fina la resposta judicial: una protesta pacífica és legal i no està suposadament considerada com a delictiva per la llei, mentre que un acte de sedició, suposa un delicte molt greu castigat amb penes de gairebé una dècada de presó.

Aquí el primer missatge d'aquesta sentència, que obre les portes a la completa arbitrarietat en la interpretació d'allò que és protesta i allò que és sedició. El que s'extreu d'aquesta sentència és que depèn de la interpretació d'un tribunal si l'organització d'una protesta pacífica és un acte democràtic o un delicte que comporta una condemna. Amb aquest precedent, qualsevol vaga i qualsevol mobilització per aturar desnonaments podran ser considerades com a sedició.

En realitat, la sentència no aporta cap novetat important, ja que l'Estat ja fa temps que camina en aquesta direcció, cap a la criminalització de les mobilitzacions populars i la limitació dels drets fonamentals d'expressió i manifestació. Fa anys que ho veiem venir i ho anem patint, per exemple, amb l'entrada en vigor de la Llei Mordassa. Episodis terribles recents com l'empresonament arbitrari de l'Isma i el Dani per la seva acció en una vaga ja havien evidenciat aquesta deriva reaccionària. La repressió judicial dels moviments populars ha anat en augment en la darrera dècada a Catalunya i a tot l'Estat. Però aquesta deriva mai havia estat tan obscena per a la majoria de la població com fins ara, amb aquesta sentència.

El pitjor del cas és que el missatge que aquesta sentència ha enviat als moviments socials i populars de Catalunya i de tot l'Estat és clar i terrible: "no importa si la protesta és pacífica o violenta, perquè l'Estat es reserva el dret d'empresonar per una dècada als qui gosin organitzar-la, sempre que les vindicacions no sigui del seu gust". En definitiva, a l'Estat espanyol, les penes per organitzar una mobilització popular pacífica són des d'ara equiparables a les de cometre una violació o un assassinat. En aquest sentit, la sentència, no només és injusta, és irresponsable i temerària, també.

Així, ens topem amb un altre missatge que ens envia aquesta sentència: l'evidència que l'Estat, la monarquia franquista, mai negociarà, mai cedirà, mai permetrà que es qüestioni l'statu quo de les elits franquistes en el poder. La democràcia espanyola seguirà sent de cartó i pedra, un trist espectacle groller sense transcendència. Jutges, legisladors i governants seguiran fent de titelles dels mateixos interessos econòmics d'una minoria. El poder seguirà sempre a les mateixes mans i utilitzarà tota la força que sigui necessària perquè res no canviï.

Aquest és també un missatge clar: a l'Estat espanyol mai no hi haurà canvis reals a través de reformes, perquè qualsevol intent d'exercir les llibertats democràtiques fins a les darreres conseqüències serà considerat com a sedició. Les lluites dels moviments socials seran esclafades amb impunitat per tots els poders franquistes de l'Estat si arriben a cert punt de massa crítica.

Finalment, la sentència envia un tercer missatge als moviments socials i populars, que la sedició no està en les accions sinó en els objectius ideològics. La sedició, tal com es planteja en la sentència del Suprem, no arriba a castigar uns fets concrets, ja que exposa que no hi va haver un referèndum efectiu, ni hi va haver violència, sinó, com a molt, un seguit d'irregularitats administratives i delictes menors. El que castiga la sentència, doncs, encara que pretengui negar-ho en el seu redactat, són els objectius ideològics i la dimensió de les mobilitzacions i, sobretot, els actes de desobediència que pretenien impedir l'execució de mandats judicials, que és precisament en el que es fonamenta la desobediència civil pacífica.

Amb aquesta sentència, en resum, passen a ser sedicioses totes les persones que s'organitzen i es mobilitzen per abolir la monarquia, per a proclamar la república, per a exercir el dret a l'autodeterminació, i també les qui, a peu de carrer, planten cara a l'execució d'un desnonament, exerceixen el seu dret a vaga o lluiten per acabar amb el capitalisme.

En resum, el tribunal ha condemnat, amb una única resolució, a milions de persones a la condició de sedicioses i ha liquidat qualsevol il·lusió de democràcia. S'ha obert així una nova condició de la lluita, en el límit de la clandestinitat.

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.