L’actual situació d’alarma social amb un decret de confinament a casa agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Aquesta pandèmia, i la seva gestió, estan tenint i tindran un cost especialment alt per a les dones donant-se ja infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat.

Abans de tot hauríem de buscar l’origen de tota aquesta situació per poder entendre les conseqüències.
Entre els anys 2010 i 2015 la sanitat pública catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’Artur Mas. Aquestes retallades van ser denunciades per molts sectors socials i des dels sindicats combatius, es van crear moltes plataformes per aturar-les, on es reivindicava: No a les retallades, per una sanitat pública digna i de qualitat.
Però tant el govern autonòmic com el central, basant-se en l’omnipresent sistema capitalista, van optar per retallar la sanitat pública i anar privatitzant gran part del sistema sanitari, amb el beneplàcit del món empresarial i dels sindicats afins al poder, que es van avenir a signar i callar davant aquest atemptat contra la salut pública.

Per tant, l’actual crisi sanitària que estem patint és la conseqüència directa d’aquelles retallades: la falta de personal, de llits, d’EPIS, de respiradors i un llarg etcètera no està permetent que ens hi puguem afrontar de manera digna i que depenguin de la professionalitat de tot el personal sanitari i dels serveis essencials que arrisquen cada dia la seva vida i la de les seves famílies. S’està produint una total manca de compliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions i ni tan sols se’ns fan tests de diagnòstic, reservats a la classe política i patronal. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

La gestió d’aquesta crisi està tenint un gran impacte en col•lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’ajuda a domicili, cambreres de pis i treballadores domèstiques, moltes a temps parcial. La conseqüència immediata: augment de l’atur i pobresa femenina.

Volem fer molta incidència en la greu problemàtica que representa per les dones maltractades, o en risc de patir violència masclista, el fet d’estar obligades a conviure més temps amb els seus maltractadors, on la violència s’accentua i amplifica amb el confinament.

El tancament dels centres educatius i altres aspectes derivats del confinament impliquen una doble càrrega en les cures, que desenvolupem en grandíssima part les dones.

En molts casos a més, havent de compaginar-les amb les nostres feines remunerades, encara que sigui fent teletreball. La conciliació, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé en aquest cas pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a les famílies monomarentals. Sense oblidar que moltes de les dones majors de 65 anys viuen soles.

L’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col•lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua... Per contra, la ciutadania en estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es lluita per reivindicacions concretes com l’actual campanya de vaga de lloguers.

Les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col•lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.

Al mateix temps es dóna la situació contradictòria on es fa una demanda de treball (campanya de la fruita), a persones migrades per treballar, però sense regularitzar-les i sense poder accedir a cap servei ni ajuda, donant-se una clara vulneració dels seus drets.

Ens indigna veure com s’intenta normalitzar la repressió i en aquests moments ho estem veient amb més intensitat. Un clar exemple és la brutalitat policial vers persones que caminen pel carrer que en ocasions és criticada però en d’altres és aplaudida i, fins i tot, reproduïda: veïnat que interpel•la, denuncia o agredeix a persones des del balcó, fent de policies de nosaltres mateixes. Davant d’aquests fets, volem tornar a destacar la importància de la solidaritat i la necessitat de la unió entre veïnes per lluitar en contra de la repressió i control de la policia i l’Estat.
D’igual manera denunciem que cada compareixença del govern es faci mitjançant els cossos repressius i militars de l’estat, fent-nos així assumir i normalitzar el país com un estat militaritzat.

Tot això agreujat pels mitjans de comunicació que constantment ens emeten un discurs de por, de mentides, d’insolidaritat i de conformisme, mostrant els seus serveis al govern i als empresaris.

Davant tot això, l’única manera d’aconseguir que aquesta crisi sanitària, econòmica i social, no la paguem les d’abaix és, sens dubte, l’organització de la classe treballadora, exercint el suport mutu, la solidaritat i lluitant per la justícia social. Perquè si tot ho produïm, tot ho decidim.

COM A DONES ORGANITZADES DE CGT EXIGIM:
• Mesures per prevenir i eradicar la violència de gènere
• La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball
• Reconeixement de les cures i de l’àmbit domèstic com a un treball indispensable pel funcionament de la societat
• Dotació de recursos per aconseguir una veritable corresponsabilitat del treball de cures
• Regularització de totes les persones migrades i refugiades
• Dret a una sanitat pública i de qualitat
• Que l’administració faci mesures urgents de protecció dels col•lectius més vulnerables: EPIS, lloguers, serveis bàsics, alimentació, etc.

ARA MÉS QUE MAI ÉS EL MOMENT DE LLUITAR PER ACONSEGUIR UNA SOCIETAT ON LA VIDA ESTIGUI AL CENTRE.

NO ESTIC ACCEPTANT LES COSES QUE NO PUC CANVIAR, ESTIC CANVIANT LES COSES QUE NO PUC ACCEPTAR. Angela Davis

Manifest realitzat des de la Secretària de Gènere SP Catalunya
Conjuntament amb Dones Llibertàries

Font:

Confederació General del Treball

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.